“N’hi ha prou a formular la pregunta adequada en una roda de premsa perquè les previsions inicials de l’agenda política se’n vagin en orris”

120314_Puigdemont

Carles Puigdemont va néixer a Amer (Girona), el 29 de desembre de 1962. És periodista d’ofici i un apassionat del món de la comunicació, tot i que des de fa quatre anys es dedica activament a la política. Aprendre part per primer cop en una candidatura electoral al 2006 i va ser escollit diputat de les comarques gironines per CiU. Al maig de 2007, va presentar-se com a cap de llista de la federació nacionalista a l’alcaldia de Girona. En el moment d’aquesta entrevista és el portaveu del Grup Municipal a l’Ajuntament.

A més de portaveu del grup municipal de CiU i cap de llista a l’alcaldia de Girona, vostè és també periodista. Havent estat als dos “bàndols”, creu que la relació premsa-polítics és la correcta?
En general sí, perquè no pot ser d’una altra manera. No és una relació perfecta, és plena de tensions i malentesos, també de sanes complicitats. Però s’articula força correctament. Reconec que és un territori delicat, on les suspicàcies arriben en algunes ocasions a derrotar la raó, però que és fèrtil i productiu per als dos “bàndols”. A vegades un troba a faltar més distància entre el periodista i el poder, més que no pas amb el polític, però és molt difícil trobar el punt just d’aquesta relació.

Com veu, des de la seva posició de polític, la professió del periodista a l’actualitat? Creu que el sector ha canviat molt en els últims anys? Cap a on hauria d’evolucionar?
No m’ho puc mirar només com a polític, perquè no en sabria. No sé quina part de la meva opinió és deguda al meu ofici, a la meva vocació periodística i a la meva obsessió per estar al dia de la professió, i quina és la que parteix de la meva feina política. En tot cas: el sector ha canviat molt, i més que canviarà. Canvia la forma de fer periodisme, la forma de comercialitzar-lo, la forma de presentar-lo, els suports físics, la percepció i el paper del receptor… D’entrada crec que els llocs on es procura la formació de periodistes haurien d’estar a l’avantguarda d’aquests canvis, anticipar-los i dirigir-los; no pas percebre’ls com una amenaça a l’statu quo tradicional de la professió. La xarxa de distribució de la comunicació de masses és Internet, i la resta de suports s’hi han d’adaptar, agradi o no. Trobar-me col·legues que encara em fan la reivindicació planyívola i nostàlgica de l’Olivetti em decep profundament, perquè denota una resistència intel·lectual a admetre la dimensió revolucionària que els canvis tecnològics operen a la professió.

Hi ha una lluita constant entre els mitjans i els polítics per establir l’agenda que els interessa a uns i als altres. Per qui és més fàcil aconseguir-ho?
Naturalment, per al periodista. Sempre. De fet, el periodista ja condiciona l’agenda fins i tot abans de saber-ho: els gabinets de comunicació que assessoren la política –de partit o institucional— comencen el dia llegint la premsa, escoltant les tertúlies i els portals de notícies, i dissenyen les estratègies a partir d’aquesta realitat. De tant en tant, amb gran astúcia però amb un gran risc, la política aconsegueix introduir grans ítems a l’agenda. Però, en general, la capacitat la té el periodista (ep, si vol). N’hi ha prou a formular la pregunta adequada en una roda de premsa perquè les previsions inicials de l’agenda de la política se’n vagin en orris.

Es tracta de manera diferent un mitjà depenent del grup al que pertanyi?
Si fos correcte políticament hauria de dir que no, però seria un engany. Naturalment que hi ha enfocaments periodístics que vénen condicionats per la línia editorial del mitjà i per l’objecte de la informació. No és res sorprenent, ni és tampoc res dolent si les regles del joc són clares. El problema no és, des del meu punt de vista, que un mitjà professi una adscripció ideològica: és inevitable. El problema és d’una banda que això es vulgui disfressar i de l’altra que es posi al servei d’estratègies polítiques o de partit.

Imagino que en una ciutat com Girona aquesta diferenciació de capçaleres no deu ser tan acusada. Com es la seva relació amb la premsa local?
La meva relació és molt bona, sobretot perquè hi tinc amics i companys des de fa molts d’anys. Ens coneixem, i ells em coneixen. Això facilita i dificulta alhora les coses, en el terreny pràctic. El meu millor amic des de fa anys és un directiu d’un mitjà de comunicació, però d’ençà que em dedico a la política hem convingut de parlar-ne molt poc, i de no fer servir mai el recurs d’aquesta relació privilegiada per administrar qüestions polítiques i informatives que ens afectin mútuament. Procuro portar fins a l’extrem un compromís que em vaig marcar de bon començament: deixar fer al periodista, no emetre mai opinió favorable o desfavorable davant d’una peça informativa que m’afecti, no demanar mai un tracte de favor o de compensació, no blasmar mai un decantament periodístic en favor d’un altre polític, etc. En resum: miro de no queixar-me mai, i no demano mai un tracte que m’afavoreixi.

esperem-que

És més fàcil mantenir una comunicació de proximitat en una ciutat com Girona? Com fa o hauria de fer un candidat a la Presidència de la Generalitat per aconseguir aquesta proximitat al seu electorat?
Qualsevol objectiu polític municipal s’ha de basar en la proximitat. Altrament, el fracàs serà inevitable. No sempre, però, la proximitat és garantia d’èxit. Jo crec que les aplicacions d’Internet ajuden molt a apropar els candidats a l’electorat. Un candidat a la presidència de la Generalitat que vulgui ser proper a la gent ho té difícil, perquè no es pot aproximar als 7,5 milions de catalans. Però pot apostar per l’eina decisiva en la comunicació de proximitat: l’autenticitat. Si un candidat és autèntic –que ha trobat la seva pròpia veu, per dir-ho a la manera anglosaxona– segur que serà percebut per tothom com algú més proper. Això implica acceptar la imperfecció, no voler tenir totes les respostes, saber rectificar, treure gas a la mordacitat i la corrosió envers l’altre, saber mirar les coses des de la perspectiva del ciutadà que té un problema, parlar sense circumloquis.

El context actual no és el millor per a unes eleccions: crisi econòmica, la resolució de l’Estatut, la decepció general de la ciutadania envers la política… Amb tot això present, com prepara la campanya el seu grup?
Jo crec que, teòricament, aquest és el millor context per a fer política: quan hi ha greus problemes, quan el país es troba confrontat a desafiaments de gran transcendència, la primera gran resposta s’ha de demanar a la política. El lideratge, en una societat democràtica, és de la política. No és ni de l’exèrcit, ni de la religió, ni de les elits culturals. La política, en tota la seva potència. Ara bé, és cert que hem arribat a aquest punt de la nostra història amb un bagatge polític ben magre. Per això és molt important disposar del combustible imprescindible perquè un país arrenqui el seu motor: la il·lusió. El capital dels grans moments fundacionals no és l’econòmic, és l’espiritual: la il·lusió, la fe amb el futur col·lectiu, la disposició individual a participar amb l’esforç que calgui a treure el país de l’atzucac. Per això apel·lem directament a la il·lusió del canvi, molt més que no pas per la crítica adreçada als responsables de la derrota.

I quin és el paper del grup municipal en unes eleccions autonòmiques?
És un paper de gran importància, perquè hem de saber explicar a peu de carrer el fil conductor que uneix els projectes nacional i local de CiU. Som els responsables d’explicar el projecte de canvi per al país, en el qual els Ajuntaments i el món local han de tenir un lideratge i una responsabilitat colossals. En gran part, la credibilitat del projecte polític de CiU depèn de la credibilitat que els regidors i regidores de cadascun dels municipis sapiguem donar a la nostra feina local.

Com es coordinen els departaments de comunicació local i el central?
Això és relativament senzill gràcies a les tecnologies de la informació i la comunicació. Treballant en xarxa, i de forma mòbil, la coordinació gairebé és espontània. Allò que importa és el missatge i la seva planificació, per optimitzar-ne els resultats comunicatius.

Es diu d’Artur Mas que està començant a imitar la campanya que va fer triomfar Obama: més centrat en la il·lusió, en la imatge i en les noves tecnologies. De totes maneres, un estudi diu que una campanya com la d’Obama fracassaria en el nostre país. Vostè què en pensa?
No conec l’estudi a què et refereixes, però també és lògic pensar que les diferències d’una situació i l’altra són tan grans que no es pot traslladar automàticament l’èxit d’una formula cap a l’altra. Però sí que l’èxit d’Obama ens ajuda a posar en valor qüestions que havien caigut pel camí, i que són útils fins i tot a nivell local: el coratge, els valors, les esperances, la comunió entorn d’un projecte col·lectiu, la resposta que estigui a l’alçada del moment històric. Tot això és, avui, un material a recuperar i a reivindicar. Perquè que vulgui governar en temps de crisi –als Estats Units, a Catalunya o a Girona— caldrà que es proposi tot això. I si ho fa, serà més senzill després demanar a la ciutadania els esforços i els sacrificis que sens dubte haurem de demanar.

@KRLS és un referent molt actiu a Twitter. Què en pensa i com utilitza les noves eines de comunicació?
Procuro utilitzar-les de forma natural, i per això les vaig incorporar a la meva rutina diària, com la lectura de la premsa o com les trucades telefòniques. D’aquesta manera no esdevé mai “una feina més a fer” sinó que la faig simultàniament a la resta de rutines. Per a mi, són de gran utilitat. Sobretot perquè un grup com el nostre, que porta ja 31 anys a l’oposició i que té tan sols 6 regidors contra 17 que hi ha a l’equip de Govern, té escassos recursos a disposició per comunicar. Les eines 2.0 són un alliberament, que d’altra banda també impliquen compromisos que no tothom està disposat a assumir: regularitat i constància, rigor, autenticitat…

A més té un bloc en el que parla de temes diversos però, sobretot, enfocat a l’actualitat gironina. Què el va portar a començar aquest bloc? Quina resposta ha rebut dels seus seguidors?
El bloc el vaig obrir fa anys, abans de dedicar-me a la política. Després, en esdevenir diputat i regidor el vaig millorar i vaig adquirir el domini carlespuigdemont.cat. La meva idea inicial era periodística i d’anàlisi política, però lògicament després va evolucionar cap a espai de difusió de la meva activitat política i de les meves opinions. D’alguna manera és el portaveu de mi mateix, que sovint és usat també com a font d’informació per a la premsa. Com que he creat connexions amb el Facebook, això dóna als continguts que hi publico una gran difusió.

El treball de polític, mantenir un bloc actualitzat, Twitter… Hi ha molta gent menys activa que vostè que no aconsegueix portar-ho tot al dia. Quin és el secret?
Com he dit una mica abans, la clau és incorporar moltes d’aquestes qüestions a les rutines diàries, de forma gairebé espontània. La sort és disposar d’un dispositiu mòbil de banda ampla, multimèdia. El meu lema ha esdevingut, gràcies a això i a les aplicacions 2.0, “aconseguir el major nombre d’impactes amb el menor nombre de clics”. Quan faig una foto, amb un sol clic se’m penja al Twitxr, al Twitter, al Facebook, al bloc i al Picasa. Quan penjo un vídeo des del mòbil a Youtube, se’m penja en aquest canal, al bloc, al Facebook i genera una piulada automàtica al Twitter.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s